Assassinat sota de casa

Darrerament la degradació del barri del Raval ha estat el tema d’alguns reportatges als mitjans de comunicació. Des d’ahir se’n parla pràcticament a tots els diaris, a rel d’una notícia desgraciada, l’assassinat d’un jove en ple carrer, a més, a una hora en què aquest és ple de gent. És clar que els veïns estem entristits, indignats i també una mica espantats, però el comentari generalitzat és que “es veia venir”; només és un més dels fets que pràcticament impossibiliten la vida normal en aquest barri, la conseqüència lògica i esperable de la situació cada cop més tensa de violència que es palpa al carrer. Només cal observar una mica per saber on es ven i guarda droga, quins són els grups i els individus que actuen, quines són les disputes territorials entre les bandes, com es comporten les prostitutes i els proxenetes i d’on pot sorgir en qualsevol moment un conflicte greu. Són pocs els dies que qui viu aquí no presencia una baralla, un robatori, una agressió, una persecució, la venda de droga o mercaderies robades a la vista de tothom, les xeringues llençades a qualsevol cantonada o, encara pitjor, amagades al parc infantil de l’illa Robadors (on cap persona responsable permetria que joguessin els seus fills).

A qui escriu aquestes línies, li consta per informacions rebudes de fonts fiables, que no és aquest el primer assassinat comés al Raval últimament. Potser aquesta mort violenta tampoc hagués sortit a la llum pública de manera tan generalitzada si les càmeres de Tele5 no haguessin estat pel barri en el moment dels fets.

No ens sorprèn que aquestes coses passin. Als nostres carrers es mouen individus violents amb poc a perdre i gens de por que acostumen a portar armes blanques a sobre. De moment. Tenim por que també es generalitzin les armes de foc.

L’Ajuntament ha permés que això es transformi en una jungla. Massa temps perdut en taules de diàleg i fases de diagnòstic, dit d’una altra manera, inactivitat i permissivitat. Aquestes són les conseqüències.

Els veïns estem més que farts. Molts es rendeixen i marxen. Aviat no quedarà ningú aquí que pugui normalitzar una mica l’ambient del barri. Les pancartes que fa dos mesos pengen de nombrosos balcons expressen la nostra desesperació. Volem un barri digne, hi tenim dret, l’exigim. Senyors governants, esteu obligats a proporcionar-nos un barri digne, ja feu tard. Teniu moltíssima feina, això se us ha escapat de les mans.